Llegeixo a l'Avui d'ahir que la nova ministra d'Economia de l'estat espanyol, aquest veí de l'esquerra (mirant al nord) que s'entesta a ficar-se a casa nostra i a fer-hi el manefla, no té diners per pagar el que marca la llei. Només té 9.000 milions d'euros per repartir entre totes les comunitats autònomes.Realment, va curta de diners. Si prenem com a bons els càlculs del conseller d'Economia i Finances de la Generalitat, per tal que a Catalunya li toqui el que li correspon, n'hi caldrien com a mínim 12.000. Només per complir el que diu l'estatut de Catalunya, una llei aprovada a les corts espanyoles i per sufragi universal a Catalunya.
Aquí s'han alçat les veus de sempre per dir el mateix de sempre. Uns que si és insuficient i cal seguir negociant, altres que si no canvien aquestes xifres es plantaran, els de l'oposició que si és una humiliació.
El que em sembla humiliant és que estiguem parlant d'aquestes coses i que ho fem amb tanta passió i hi dediquem tant temps. Paga la pena tant d'esforç per un acord de finançament que tots sabem que no deixarà satisfet a ningú? Jo crec que no. Tenir més diners sempre va bé, evidentment, però tenir-los no resol tots els nostres problemes.
Algú es creu que si tenim més diners es resoldran temes tan importants com el de la nostra llengua? Com el de la nostra representació a Europa? Com el de la facultat per decidir en coses tan importants com la immigració? Podrem plantar cara al monopoli ferroviari o aeroportuari i a les lleis que ens priven de viatjar a altres continents sense passar per Madrid, Londres o Frankfurt? Si som més rics podrem participar als jocs olímpics, per exemple?
La resposta a totes aquestes preguntes és no. Un no clar i diàfan. Tenir més diners no resoldrà els problemes dels catalans. De cap manera. Per tant, jo no vull un bon finançament. Per què em sembla el sucre que es dóna a un ós de circ quan ha fet bé el seu paper. Li endolceix la llengua però no li retorna la llibertat. Jo no vull més diners, vull que el meu país pugui decidir lliurement sobre tot el que ens afecta als catalans.
Però no tot està perdut. La senyora Salgado ens està ensenyant el camí. I també ho va fer el senyor Solves. Els ho hauríem d'agrair. És molt senzill: deixem d'obeir les lleis. Si ells ho poden fer, per què no nosaltres?
Hauríem d'oblidar aquest tarannà tan català de botiguer de barri, de voler tenir tothom content, que no s'enfadi ningú... I pensar més en nosaltres. És el que fa tothom. És el més saludable. És el més honest i el que fa la vida més senzilla. Per a nosaltres i per qui ens envolta.
Evidentment, no podem fer-ho a nivell individual. Cal que estigui ben organitzat. Però a Catalunya ja en tenim experiència i els resultats no han estat especialment dolents. Sé que simplifico, però Guifré el Pelós va deixar de pagar els impostos al rei de França perquè no responia quan se'l necessitava en les lluites contra el àrabs i ens deixava sols. I d'aquí en va sortir la nació catalana.
El 1899 es va fer un tancament de caixes a Barcelona i algunes altres ciutats catalanes que van provocar la dimissió de l'alcalde Barcelona, el Dr. Bartomeu Robert i la dels ministres Duran i Bas i Camilo García de Polavieja y del Castillo. Els impostos es van pagar, però les classes benestants van perdre la confiança en la política del moment i es va iniciar un temps de canvis importants.
Ara hi ha un bon clima per fer alguna cosa semblant. Tothom està emprenyat: polítics al govern, polítics a l'oposició, empresaris, autònoms, treballadors... Senyors! Només es tracta que ens posem d'acord!
A Catalunya, la societat civil ha estat moltes vegades la impulsora de canvis profunds. Només cal que algú amb prou poder engegui l'esca i el foc cremarà amb força. Les societats d'empresaris, els col·legis professionals, els sindicats... Ja hem vist que amb paraules no n'hi prou, passem a l'acció. Una acció no violenta, organitzada, però ferma. Qui va ser que va dir "que la prudència no ens faci traïdors"? Fa poc més de trenta anys i ja ho hem oblidat?
