No vull un bon finançament

Llegeixo a l'Avui d'ahir que la nova ministra d'Economia de l'estat espanyol, aquest veí de l'esquerra (mirant al nord) que s'entesta a ficar-se a casa nostra i a fer-hi el manefla, no té diners per pagar el que marca la llei. Només té 9.000 milions d'euros per repartir entre totes les comunitats autònomes.

Realment, va curta de diners. Si prenem com a bons els càlculs del conseller d'Economia i Finances de la Generalitat, per tal que a Catalunya li toqui el que li correspon, n'hi caldrien com a mínim 12.000. Només per complir el que diu l'estatut de Catalunya, una llei aprovada a les corts espanyoles i per sufragi universal a Catalunya.

Aquí s'han alçat les veus de sempre per dir el mateix de sempre. Uns que si és insuficient i cal seguir negociant, altres que si no canvien aquestes xifres es plantaran, els de l'oposició que si és una humiliació.

El que em sembla humiliant és que estiguem parlant d'aquestes coses i que ho fem amb tanta passió i hi dediquem tant temps. Paga la pena tant d'esforç per un acord de finançament que tots sabem que no deixarà satisfet a ningú? Jo crec que no. Tenir més diners sempre va bé, evidentment, però tenir-los no resol tots els nostres problemes.

Algú es creu que si tenim més diners es resoldran temes tan importants com el de la nostra llengua? Com el de la nostra representació a Europa? Com el de la facultat per decidir en coses tan importants com la immigració? Podrem plantar cara al monopoli ferroviari o aeroportuari i a les lleis que ens priven de viatjar a altres continents sense passar per Madrid, Londres o Frankfurt? Si som més rics podrem participar als jocs olímpics, per exemple?

La resposta a totes aquestes preguntes és no. Un no clar i diàfan. Tenir més diners no resoldrà els problemes dels catalans. De cap manera. Per tant, jo no vull un bon finançament. Per què em sembla el sucre que es dóna a un ós de circ quan ha fet bé el seu paper. Li endolceix la llengua però no li retorna la llibertat. Jo no vull més diners, vull que el meu país pugui decidir lliurement sobre tot el que ens afecta als catalans.

Però no tot està perdut. La senyora Salgado ens està ensenyant el camí. I també ho va fer el senyor Solves. Els ho hauríem d'agrair. És molt senzill: deixem d'obeir les lleis. Si ells ho poden fer, per què no nosaltres?

Hauríem d'oblidar aquest tarannà tan català de botiguer de barri, de voler tenir tothom content, que no s'enfadi ningú... I pensar més en nosaltres. És el que fa tothom. És el més saludable. És el més honest i el que fa la vida més senzilla. Per a nosaltres i per qui ens envolta.

Evidentment, no podem fer-ho a nivell individual. Cal que estigui ben organitzat. Però a Catalunya ja en tenim experiència i els resultats no han estat especialment dolents. Sé que simplifico, però Guifré el Pelós va deixar de pagar els impostos al rei de França perquè no responia quan se'l necessitava en les lluites contra el àrabs i ens deixava sols. I d'aquí en va sortir la nació catalana.

El 1899 es va fer un tancament de caixes a Barcelona i algunes altres ciutats catalanes que van provocar la dimissió de l'alcalde Barcelona, el Dr. Bartomeu Robert i la dels ministres Duran i Bas i Camilo García de Polavieja y del Castillo. Els impostos es van pagar, però les classes benestants van perdre la confiança en la política del moment i es va iniciar un temps de canvis importants.

Ara hi ha un bon clima per fer alguna cosa semblant. Tothom està emprenyat: polítics al govern, polítics a l'oposició, empresaris, autònoms, treballadors... Senyors! Només es tracta que ens posem d'acord!

A Catalunya, la societat civil ha estat moltes vegades la impulsora de canvis profunds. Només cal que algú amb prou poder engegui l'esca i el foc cremarà amb força. Les societats d'empresaris, els col·legis professionals, els sindicats... Ja hem vist que amb paraules no n'hi prou, passem a l'acció. Una acció no violenta, organitzada, però ferma. Qui va ser que va dir "que la prudència no ens faci traïdors"? Fa poc més de trenta anys i ja ho hem oblidat?

Un any

Fa gairebé un any vaig iniciar aquest bloc. En aquell moment necessitava escriure el que em cremava a dins i no sabia com treure. Aviat em vaig adonar que el bloc tampoc em servia i el vaig abandonar. Ara tinc ganes de tornar a escriure. No tant per parlar de les meves emocions, sinó com una necessitat personal d'escriure sobre el que m'envolta: el país, la ciutat on visc, el paisatge, l'amistat, la meva cultura... el que sigui.

No sóc una persona metòdica i, per tant, no sé la continuïtat que tindrà. Però sento que he de dir el que penso sobre moltes coses que estan passant. No sé si mai ningú el llegirà. Tot dependrà de com sigui d'interessant el que tinc per dir, de com ho escrigui i de la meva habilitat a donar a conèixer el meu bloc. Fins ara ho he fet fatal... qui sap. Potser a partir d'ara ho faré millor.

El temps ho dirà.

Observador

Vaig iniciar aquest bloc amb la idea de donar-me a conèixer com a fotògraf fora del meu cercle de relacions habituals. Els meus clients, els meus amics i els meus familiars ja saben que ho sóc, de fotògraf. Però, evidentment, Internet és una finestra oberta al món i permet que arribem molt més enllà. Ara, però, m'adono que aquesta és una eina molt més poderosa del que pensava i, també, m'adono que dintre meu hi ha molt més que un fotògraf. Sóc un ésser humà i, com tots els éssers humans, sóc una persona polièdrica en la que la fotografia ocupa només una faceta de la meva personalitat.

És cert que ha influït en moltes altres. La fotografia - i molt especialment la fotografia de la natura - educa els sentits i ens converteix en àvids observadors del món que ens envolta. I en observadors crítics. Quan un fotògraf volta pel món no només observa la realitat. L'analitza. S'adona de les formes, dels volums, de les textures, de les llums i de les ombres. De la disposició dels diferents elements d'aquella realitat i, també, de com aquesta disposició canvia en canviar el punt de vista.

I aquesta manera de mirar el món no s'atura a les fronteres d'allò que es pot fotografiar sinó que s'estén molt més enllà i condiciona la nostra manera de mirar-ho tot: la societat, la política, el funcionament de les coses, l'amistat, les persones, l'amor, els sentiments... Per això els fotògrafs som bons observadors i, a més, observadors crítics. Estic segur que hi ha altres oficis o altres aficions que també esmolen aquesta capacitat d'observació crítica, però la fotografia n'és un.

M'adono que no només desitjo escriure sobre fotografia. També sobre molts altres temes que afecten la meva vida. Que afecten la nostra vida. I sé que mica en mica ho aniré fent.

Irta

Estic assegut a mig vessant, damunt d'una paret de pedra seca i voltat d'aquesta vegetació mediterrània seca, punxosa i tan aromàtica! Estic esperant que el sol surti del darrera dels núvols, més enllà de la torre Badum. Ho he calculat tot perfectament: l'hora, el punt de vista, l'òptica adequada... L'únic que s'escapa al meu control, el temps, em fa la guitza i m'he assegut a esperar, com sovint hem de fer els fotògrafs de Natura. Esperar. Esperar que tot: llum, visibilitat, colors, textures... quadri.

Mentre m'espero m'adono que alguna cosa no encaixa. Escolto i només sento el soroll del mar, el de les ales dels falciots que em passen a frec, fendint l'aire, el cant del tallarol capnegre i el vent. Res més. Només de tant en tant el crit del gavià argentat o el d'algun xatrac. Si no fos per la presència imposant de la torre, tindria la impressió que estic veient el que va entrar pels ulls dels primers humans que van arribar a Irta: pedra, margallons i argelagues, alguns pins esparsos i el mar.

Francesc Muntada · Fotògraf

Matinada d'un dia de juny, estiu. M'ha despertat la pluja que cau sobre la planxa que protegeix el celobert de casa. Plou i he pensat que tenia estesa la roba que volia posar-me avui. He saltat del llit, l'he recollit, molla, i l'he estès a dins de casa. Potser s'assecarà prou com per planxar-la i poder-me-la posar.



No m'he tornat a adormir. Fa dies que no estic bé i amb un no res em desperto, sol, en aquest llit tan gran i tan buit. Com sempre, darrerament, les emocions afloren amb intensitat i la imatge de la Cecília, que va morir fa un mes escàs, m'acompanya.

Els amics, la família, em parlen de la seva absència. I mai havia estat tan present. Fer de fotògraf i, d'una manera especial fer de fotògraf de la Natura, ens porta lluny de casa prou sovint. En tornar, la Cecília, a vegades, em preguntava: "m'has trobat a faltar?" La meva resposta era sempre que si, però no sempre era cert.

Moltes vegades, concentrat en la feina o emocionat per paisatges que no havia conegut abans i que s'endinsaven dintre meu i hi feien niu per sempre, no hi havia pensat gaire, en la Cecília. En canvi, ara, m'adono del niu que ella havia fet dins meu i de com la trobo a faltar.

Era fàcil oblidar-se'n per una estona quan sabies que ella era allí i que quan acabaries la feina, solitària, de trobar la part més estètica d'aquells paisatges, d'aquelles plantes o d'aquells animals, tornaries a casa i la hi trobaries.

Ara, en canvi, quan s'acaba aquesta feina solitària es torna a una casa solitària. Una casa plena d'imatges, perquè els fotògrafs vivim de les imatges, no només per treure'n els diners necessaris per passar el mes, o l'any, sinó que són les imatges, les que hem viscut i les que volem viure, les que ens fan sentir vius, humans, emocionals...

Avui aniré a fer les fotos que he de fer, vestit com he decidit vestir-me. Plou, però faré la feina igualment. I sortirà raonablement bé. I la Cecília m'acompanyarà com mai m'havia acompanyat perquè ara ja no hi és, a fora meu, només és dins meu. Dins meu i de les altres persones que la van estimar, que en són moltes.

Sovint, els records, les imatges, les sensacions, ja no són doloroses. Mica en mica ens van endolcint. I, si bé moltes vegades desvetllen el plor, no per això tenen cap regust amarg. Aquestes emocions que ara visc, també formen part del meu patrimoni. Un patrimoni valuós que de cap manera vull perdre.