Francesc Muntada · Fotògraf

Matinada d'un dia de juny, estiu. M'ha despertat la pluja que cau sobre la planxa que protegeix el celobert de casa. Plou i he pensat que tenia estesa la roba que volia posar-me avui. He saltat del llit, l'he recollit, molla, i l'he estès a dins de casa. Potser s'assecarà prou com per planxar-la i poder-me-la posar.



No m'he tornat a adormir. Fa dies que no estic bé i amb un no res em desperto, sol, en aquest llit tan gran i tan buit. Com sempre, darrerament, les emocions afloren amb intensitat i la imatge de la Cecília, que va morir fa un mes escàs, m'acompanya.

Els amics, la família, em parlen de la seva absència. I mai havia estat tan present. Fer de fotògraf i, d'una manera especial fer de fotògraf de la Natura, ens porta lluny de casa prou sovint. En tornar, la Cecília, a vegades, em preguntava: "m'has trobat a faltar?" La meva resposta era sempre que si, però no sempre era cert.

Moltes vegades, concentrat en la feina o emocionat per paisatges que no havia conegut abans i que s'endinsaven dintre meu i hi feien niu per sempre, no hi havia pensat gaire, en la Cecília. En canvi, ara, m'adono del niu que ella havia fet dins meu i de com la trobo a faltar.

Era fàcil oblidar-se'n per una estona quan sabies que ella era allí i que quan acabaries la feina, solitària, de trobar la part més estètica d'aquells paisatges, d'aquelles plantes o d'aquells animals, tornaries a casa i la hi trobaries.

Ara, en canvi, quan s'acaba aquesta feina solitària es torna a una casa solitària. Una casa plena d'imatges, perquè els fotògrafs vivim de les imatges, no només per treure'n els diners necessaris per passar el mes, o l'any, sinó que són les imatges, les que hem viscut i les que volem viure, les que ens fan sentir vius, humans, emocionals...

Avui aniré a fer les fotos que he de fer, vestit com he decidit vestir-me. Plou, però faré la feina igualment. I sortirà raonablement bé. I la Cecília m'acompanyarà com mai m'havia acompanyat perquè ara ja no hi és, a fora meu, només és dins meu. Dins meu i de les altres persones que la van estimar, que en són moltes.

Sovint, els records, les imatges, les sensacions, ja no són doloroses. Mica en mica ens van endolcint. I, si bé moltes vegades desvetllen el plor, no per això tenen cap regust amarg. Aquestes emocions que ara visc, també formen part del meu patrimoni. Un patrimoni valuós que de cap manera vull perdre.