Irta

Estic assegut a mig vessant, damunt d'una paret de pedra seca i voltat d'aquesta vegetació mediterrània seca, punxosa i tan aromàtica! Estic esperant que el sol surti del darrera dels núvols, més enllà de la torre Badum. Ho he calculat tot perfectament: l'hora, el punt de vista, l'òptica adequada... L'únic que s'escapa al meu control, el temps, em fa la guitza i m'he assegut a esperar, com sovint hem de fer els fotògrafs de Natura. Esperar. Esperar que tot: llum, visibilitat, colors, textures... quadri.

Mentre m'espero m'adono que alguna cosa no encaixa. Escolto i només sento el soroll del mar, el de les ales dels falciots que em passen a frec, fendint l'aire, el cant del tallarol capnegre i el vent. Res més. Només de tant en tant el crit del gavià argentat o el d'algun xatrac. Si no fos per la presència imposant de la torre, tindria la impressió que estic veient el que va entrar pels ulls dels primers humans que van arribar a Irta: pedra, margallons i argelagues, alguns pins esparsos i el mar.